Una altra imparable: Maria Josep Escrivà

Maria Josep Escrivà i Vidal neix a El Grau de Gandia, País Valencià, el 1968. Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctora en Filologia Catalana, és correctora lingüística i traductora. Col·labora habitualment en les publicacions Reduccions, Espai Obert i Carácter.
Ha publicat els poemaris Remor alè (1993) pel que va obtenir el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Poesia 1992. Amb A les palpentes del vidre (1998), guanyà el premi Marià Manent de Poesia 1997. I el 2002 publicà Tots els noms de la pena. També ha publicat l’obra de narrativa El curt camí dels anys.
Aquest any ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona 2007 per Flors a casa (2007), convertint-se en la Poeta de la ciutat 2007, i així, posar la seva sensibilitat i creativitat al servei de la ciutat de Barcelona durant tot un any. El poemari comença amb una citació d’una poetessa polonesa “Perdoneu-me guerres llunyanes per portar flors a casa” i conté uns quaranta poemes agrupats en tres parts “El cànter” (el desig), “La llum és l’expressió” (el dolor) i “La casa sota la lluna” (el recer personal). Els poemes apareixen fragmentats, perquè a l’autora li agrada partir de petits poemes que relaciona, reincidint en alguns temes gairebé de forma obsessiva.
El llibre planteja la contradicció en què vivim: “… som éssers privilegiats en un món que no ho és tant … però representa el fet de prendre consciència que passen fets molt durs i dolorosos en àmbits llunyans, però que també tenim dret a cercar un recer particular. Les flors no són una frivolitat, perquè la natura ens ensenya que les plantes i les flors han de ser belles per a sobreviure, i aquesta també és la funció de l’art. La poesia sobreviu en un món que li és hostil … I en aquest llibre hi tracto el dolor de l’ésser humà i del desig com a antídot i com a motor per a tirar endavant.

Podeu descarregar aquesta informació amb fotos i pdf ací

Entrevista a Sebastià Alzamora per a l’Indirecte.cat

Sebastià Alzamora va néixer a Llucmajor (Migjorn) el 1972, i com a
poeta ha escrit els poemaris Rafel (premi Salvador Espriu), Apoteosi
del cercle, Mula morta i El benestar (Flor Natural als Jocs Florals de
Barcelona). És autor de les novel·les L’extinció (Premi Documenta),
Sara i Jeremies (Premi Ciutat de Palma), La pell i la princesa (Premi
Josep Pla 2005) i Nit de l’ànima, així com de l’assaig sobre Gabriel
Janer Manila L’escriptura del foc. Col·labora regularment als espais
culturals i literaris dels mitjans de comunicació i des del desembre
de 2007 és director de la revista “Cultura”.

Què opina de les declaracions de l’Hèctor Lòpez Bofill segons les
quals les crítiques literàries negatives d’obres de literatura
catalana són un acte antipatriòtic?
Que jo sàpiga, l’Hèctor no ha dit mai això. El que sí va denunciar és
que existeixen alguns crítics literaris -no tots, per sort– que
mostren una curiosa insistència a retratar la literatura catalana com
una literatura pobra, petita i carregada de mancances de tot ordre,
quan la realitat és justament la inversa: es tracta d’una literatura
tan rica, potent i plural com qualsevol altra literatura nacional
europea, cosa que encara té més mèrit si tenim en compte la situació
de persecució i ofegament polítics que ha patit durant molts d’anys. I
aquest retrat denigratori i desmoralitzador de la literatura catalana
que tant difonen aquests crítics té o pot tenir una lectura política,
com gairebé tot a la vida, per altra banda. Sobretot, quan els veus
que se’ls cau la bava amb el primer escriptor en castellà que els
posen al davant, fins i tot quan són escriptors inferiors a d’altres
que escriuen en català.

Per què van triar el terme imparables per definir o aglutinar a un
grup d’autors del qual vostè afirma ser-ne part?
És que no el vam triar! La història ve de quan l’Hèctor va guanyar el
premi Josep Pla amb la novel*la L’últim evangeli: quan va pujar a
recollir-lo, tot eufòric, va dir que el dedicava als seus companys de
generació perquè estàvem imparables, com podia haver dit qualsevol
altra cosa. Però després la parauleta va fer fortuna i els següents
dies tota la premsa cultural parlava d’aquests imparables, de qui
eren, de qui no eren… Sobretot, al començament ens ho deien amb
ironia, per riure-se’n de nosaltres: mira, els imparables, he he, i
per amunt i per avall. Per això va arribar un moment que, en vista de
la insistència, vam decidir fer-nos nostra la paraula. També hi va
haver força conya per part nostra, en tot plegat.

La noció de grup o de generació literària, no creu que no té sentit en
un món tan individualista com l’actual i que no és més que una
estratègia de promoció?
Et remeto a la resposta anterior: mira si en teníem, d’estratègia, que
ni tan sols se’ns havia passat mai pel cap de formar cap mena de grup,
i al final vam acabar formant-lo. Ara, tens raó en què com a grup, si
teníem una cosa en comú, era precisament l’individualisme. I no sé si
la cosa tenia gaire sentit, però, veient les reaccions que vam arribar
a produir, tant a favor com en contra, algun en devia tenir. Com a
mínim, crec que vam recordar al personal que la literatura, i la
cultura en general, també són temes vius i sensibles de debat i
discussió. I que algunes idees que alguns donaven per sobreenteses
sobre la cultura i la literatura catalanes podien ser, també, posades
en entredit.

La seva carrera literària va iniciar-se amb la poesia. Com es que va
decidir-se a escriure novel*la? A nivell personal i creatiu, què li
aporta una i què li aporta l’altra?
A mi m’agrada repetir una cosa que deia T. S. Eliot, i és que
segurament un dels motius que ens empenyen a escriure és el desig
d’imitació. És a dir, la voluntat d’intentar escriure alguna cosa
capaç de deixar en els altres una impressió tan intensa com la que tu
has rebut com a lector dels llibres que més t’han importat. Dit d’una
altra manera, estic convençut que, entre d’altres motius, escric
perquè llegesc. I, com a lector, ho sóc tant de poesia com de
novel·la, de manera que trobo natural treballar tots dos gèneres, per
bé que són molt diferents en molts aspectes. La novel·la és un
instrument que respon a una necessitat humana, que és la de contar
històries, i que ens les contin. La poesia, per la seva banda, és
l’àmbit en què l’escriptor té ocasió de mantenir una relació més
tensa, més exigent i més rica amb el llenguatge, que al cap i a la fi
és l’única cosa que té, l’única amb què pot comptar. Sempre dic que,
en literatura, tot comença per la poesia: algú que negligeixi la
poesia, o que la menystingui, mai podrà ser un bon escriptor.

Què va significar per la seva carrera literària haver guanyat el Premi
Josep Pla amb La pell i la princesa?
Doncs el que solen significar els premis: una mica més de projecció i
de visibilitat per al llibre en qüestió, que sempre vénen bé. Ara, en
el cas en particular del Josep Pla, reconec que és un premi que em va
fer una il·lusió especial: la nòmina d’obres i autors que l’han
guanyat és realment impressionant, i fa respecte tenir l’ocasió
d’afegir-t’hi.

A Nit de l’ànima, el protagonista prové de la burgesia catalana que
s’omple la boca amb el mot Catalunya, però que la història ens
demostra que no han tingut mai recança en vendre-la per un plat de
llenties. Aquest retrat ha estat inspirat per algunes persones en
concret?
La veritat és que no, però, mirat a l’inrevés, segurament no costaria
gaire trobar algú que s’assemblés als personatges de la novel·la…

Com a mallorquí, no li genera problemes a Mallorca i a les Illes
Balears el fet d’estar treballant a Catalunya i més exactament per a
la Generalitat?
Doncs la veritat és que això no m’ha generat cap mena de problema a
Mallorca, i tampoc no veig per què hauria de fer-ho.

Des de Catalunya, moltes vegades es percep certa hostilitat dels
balears vers els catalans i Catalunya, però són molts els balears que
venen a Catalunya a provar de tenir èxit en disciplines artístiques i
culturals. D’altra banda, també es percep que una part de la societat
balear espera que siguem els catalans qui solucionem els seus
problemes nacionals. A què creu que és deguda aquesta relació amor-
odi?
Vaja, veig que tens una percepció una mica dura d’això que en dius “la
societat balear”, una cosa que, sigui dit de passada, no existeix,
però bé, això seria un altre tema. Pel que jo en sé,
l’anticatalanisme, a les Balears, és afortunadament residual, i
aquesta hostilitat a la qual fas al·lusió és una rèmora antiga i força
superada. Per altra banda, efectivament existim alguns illencs que
“venim a provar de tenir èxit” a Catalunya, de la mateixa manera que
també conec força catalans que viuen i treballen a Mallorca, a plena
satisfacció de totes les parts. Finalment, t’asseguro que no conec un
sol mallorquí (o menorquí, o eivissenc) que estigui esperant que els
catalans solucionin providencialment els seus problemes de cap tipus,
però vaja, de tot hi deu haver per aquests móns de Déu.

Suposo que el fet d’haver rebut amenaces a les Illes Balears per haver
defensat la unitat de la llengua catalana deu haver estat una situació
dolorosa. Va rebre suport per part de la classe política i els
estaments culturals i institucionals balears?
Més que dolorosa, va ser una situació molt desagradable. Per sort,
però, la genteta que em va amenaçar, com et deia abans, és totalment
residual i no pinta res. I sí, en el seu moment vaig rebre el suport,
en públic i en privat, de tots els partits polítics i del Parlament
balear, així com d’una pila de persones i entitats tant de Balears com
de Catalunya, que aprofito per tornar a agrair.

Quin balanç fa de la participació de la literatura catalana com a
convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007 ara que ja
ha passat i que s’ha fet publica la quantitat de diner públic que s’hi
va invertir?
Doncs un balanç positiu, en la mesura que es va acomplir amb allò que
es pot esperar d’una invitació d’aquestes característiques, que és
aprofitar un aparador, un espai privilegiat de projecció exterior, ni
més ni menys. Això sí, el que no es podia esperar de Frankfurt, com
sembla que feien alguns, era que fos la solució als problemes interns
de la nostra cultura. Pel que fa a la quantitat de diners invertits,
em sembla del tot raonable. No sé per què hi ha gent que
s’escandalitza tant quan es gasten diners públics en cultura catalana
i no diuen ni piu quan es destinen quantitats molt més altes a
d’altres qüestions que ni són tan importants com aquesta ni ens
concerneixen de manera tan directa.

Entrevista realitzada per Montserrat Terrones, llicenciada en
Humanitats i Documentació i blocaire a l’indirecte!cat.

Poetes de capçalera: Joan-Elies Adell. Emigdi parla dels Imparables

Poetes de capçalera: Joan-Elies Adell

Vaig tenir el primer contacte amb la poesia d’aquest poeta vinarossenc, Joan-Elies Adell (1968), amb el recull “A curt termini” (1997, premi ciutat d’Elx). Em van donar la impressió de ser uns poemes molt fins i contundents, carregats d’imatges duradores, alhora que el poeta se m’apareixia amb una gran capacitat creativa i un gran domini del llenguatge. El mateix recull informava que l’autor havia guanyat dos premis poètics amb “La matèria del temps” (premi Grabriel Ferrater, 1994) i amb “Oceà immòbil” (premi Benvingut Oliver a Catarroja, 1995). Ja per costum m’agrada seguir de ben prop la trajectòria literària dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, òbviament  per afinitat lingüística i ciutadana, i perquè crec que les nostres terres conjuntament tenen molt a dir en la cohesió de la cultura comuna, tan dividida administrativament i social. L’Adell ha continuat guanyant premis poètics d’importància amb “Un mateix Cel” (premi Jaume Bru i Vidal, 2000), amb “Encara una olor” (premi Alfons el Magnànim, 2003) i el més recent a Santa Coloma de Gramenet.
Joan-Elies Adell és el nostre “imparable”. El nom Imparables agrupa un conjunt de poetes i escriptors joves ambiciosos amb talent, i d’arreu de la nació catalana que creuen fermament en un mateix concepte literari. El va formular per primer cop l’Hèctor López Bofill en guanyar el premi Josep Pla de narrativa el 2003, quan amb entusiasme va pronunciar la cèlebre frase: “Som una generació imparable”. En un primer moment, aquest nom agrupava exclusivament els literats més joves: Forcano, Bofill i Alzamora, nascuts tots tres als anys 1970, ja que no havien rebut cap influència del franquisme. Posteriorment, després d’haver causat una enorme polèmica en els ambients literaris amb una sèrie d’argumentacions crítiques contra la influència del noucentisme en la literatura catalana (especialment de Josep Carner), es va publicar una antologia a cura de Sam Abrams i Francesco Ardolino amb el seu nom de conjunt, la qual incloïa un didàctic pròleg, Contra la insignificança , que ens descobria els seus veritables ideals que els unia.  Els escriptors considerats Imparables són: Susanna Rafart (Ripoll), Lluís Calvo (Saragossa), Isidre Martínez Marzo (València), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Maria Josep Escrivà (Gandia), Manuel Forcano (Barcelona), Sebastià Alzamora (Llucmajor), Txema Martínez Inglés (Lleida) i Héctor López Bofill (Badalona). La vida del grup ha destacat pel virtuosisme i per la polèmica. Tots ells han aconseguit nombrosos premis literaris de prestigi , que dignifiquen la seua obra i  personalitat.

“Un matí qualsevol”

Em desperto amb la impressió d’haver
passat la nit en blanc. Ja és de matí
tot i notar l’hermètica insistència
de les parpelles. Em torno a refugiar en el son.
Sento, però, els pensaments vacil·lants,
a punt d’esclatar. Sé que és la marca recent
d’un estrany tatuatge que em neguitejarà
al llarg del dia. També sé positivament
que ja no em tornaré a adormir. El silenci
em diu que hi ha coses pendents. Coses sense
veritable importància. Aquests raigs de sol
resplendents i tendres em parlen també.
¿Per què és tan bonic aquest matí de setembre
quan hi ha records embriacs que la memòria
impedeix de compartir? Estiro les cames fora del llit.
Poso els peus a terra mentre miro ben fixament
les formes estranyes dels dits descalços.
Hi entreveig, gairebé a desgrat, fragments
d’una realitat que sobreviuen a la intempèrie.
Afegir-hi un comentari
Vull llegir la resta de l’article

Els Imparables a la Viquipèdia

Imparables
Imparables és un grup de poetes catalans format per:
Joan-Elies Adell
Sebastià Alzamora
Hèctor Bofill
Lluís Calvo
Maria Josep Escrivà
Manuel Forcano
Txema Martínez Inglés
Isidre Martínez Marzo
Susanna Rafart
El nom s’atribueix a unes declaracions d’Hèctor Bofill que, en rebre el premi Premio Josep Pla de narrativa de 2003 hauria dit “Som una generació imparable!”.
[edita]Antologies

Imparables. Una antologia (2004) Proa
Dogmàtica imparable: abandoneu tota esperança (2005) Esfera dels llibres