Maria Josep Escrivà presenta ‘Flors a casa’
L’escriptora del Grau de Gandia s’estrena com a Poeta de la Ciutat de Barcelona
2639259_6895Ahir dimarts 21 de novembre es van iniciar els actes de la Poeta de la Ciutat de Barcelona, que durant un any protagonitza l’escriptora del Grau de Gandia Maria Josep Escrivà, amb la presentació del llibre guanyador del Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2007, Flors a casa, publicat per Edicions 62. L’acte, que va reunir unes cinquanta persones al Palau de la Virreina, va comptar amb un recital de l’escriptora saforenca.

En la presentació del llibre premiat als Jocs Florals de Barcelona 2007, que inicia les activitats preparades per a la Poeta de la Ciutat, també hi va participar el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí; el director editorial d’Edicions 62, Fèlix Riera; i la poeta Margarita Ballester, que va dir que “ens trobem davant d’una poeta de l’alçada d’un campanar”. Maria Josep Escrivà va oferir els detalls dels poemes que va escollir per recitar en aquesta ocasió, i va agrair la bona acollida que estava tenint a Barcelona.

Activitats de la Poeta de la Ciutat

Entre les activitats més destacades que realitzarà Maria Josep Escrivà a Barcelona com a Poeta de la Ciutat els propers mesos destaquen: una lectura poètica a l’Ateneu Barcelonès, el 14 de febrer de 2008; la participació en el cicle “Els viatges de la paraula”, de “L’aventura de llegir” del Consorci de Biblioteques de Barcelona, a la Biblioteca de la Sagrada Família, 31 de març, a les 19 hores; la participació en el cicle “De pensament, paraula i obra”, organitzat per l’Aula de Poesia de Barcelona, a la Biblioteca Mercè Rodoreda, entre els mesos de març i juny de 2008; una lectura poètica al Centre Cultural Blanquerna de Madrid, dins de Barcelona Poesia 2008, al maig de 2008; i la participació al XXIV Festival Internacional de Poesia dins de Barcelona Poesia 2008, al maig de 2008.

La trajectòria d’una escriptora ‘imparable’

Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) és llicenciada en filologia hispànica i doctora en filologia catalana per la Universitat de València. Entre més coses, fa classes de llengua catalana a treballadors de l’Ajuntament de Dènia. Va guanyar el Premi Senyiriu d’Ausiàs March de Beniarjó l’any 1992, la qual cosa li va permetre de publicar el seu primer llibre, Remor alè (València, 1993). L’any 1998 va publicar A les palpentes del vidre, i el 2002, Tots el noms de la pena. A més, ha estat inclosa a antologies com ara Contemporànies (1999), 21 poetes del XXI: una antologia dels joves poetes catalans (2001), o Imparables: una antologia (2004).

S’ha dedicat a divulgar el plaer de llegir i escriure poesia, a través de diversos tallers de creació, de l’organització de tertúlies poètiques, de la col·laboració en diversos mitjans de comunicació. Forma part del consell de redacció de la revista Caràcters. Finalment, cal destacar que els seus poemes han estat traduïts al castellà, l’eslovè, l’italià i l’alemany, i que va participar dins de les activitats de la Cultura Catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Acte de presentació del llibre. Foto: FV
+ Notícies anteriors: Maria Josep Escrivà guanya els Jocs Florals de Barcelona

Anuncis

Maria Josep Escrivà i Vidal neix a El Grau de Gandia, País Valencià, el 1968. Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctora en Filologia Catalana, és correctora lingüística i traductora. Col·labora habitualment en les publicacions Reduccions, Espai Obert i Carácter.
Ha publicat els poemaris Remor alè (1993) pel que va obtenir el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Poesia 1992. Amb A les palpentes del vidre (1998), guanyà el premi Marià Manent de Poesia 1997. I el 2002 publicà Tots els noms de la pena. També ha publicat l’obra de narrativa El curt camí dels anys.
Aquest any ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona 2007 per Flors a casa (2007), convertint-se en la Poeta de la ciutat 2007, i així, posar la seva sensibilitat i creativitat al servei de la ciutat de Barcelona durant tot un any. El poemari comença amb una citació d’una poetessa polonesa “Perdoneu-me guerres llunyanes per portar flors a casa” i conté uns quaranta poemes agrupats en tres parts “El cànter” (el desig), “La llum és l’expressió” (el dolor) i “La casa sota la lluna” (el recer personal). Els poemes apareixen fragmentats, perquè a l’autora li agrada partir de petits poemes que relaciona, reincidint en alguns temes gairebé de forma obsessiva.
El llibre planteja la contradicció en què vivim: “… som éssers privilegiats en un món que no ho és tant … però representa el fet de prendre consciència que passen fets molt durs i dolorosos en àmbits llunyans, però que també tenim dret a cercar un recer particular. Les flors no són una frivolitat, perquè la natura ens ensenya que les plantes i les flors han de ser belles per a sobreviure, i aquesta també és la funció de l’art. La poesia sobreviu en un món que li és hostil … I en aquest llibre hi tracto el dolor de l’ésser humà i del desig com a antídot i com a motor per a tirar endavant.

Podeu descarregar aquesta informació amb fotos i pdf a

sebastiaSebastià Alzamora va néixer a Llucmajor (Migjorn) el 1972, i com a
poeta ha escrit els poemaris Rafel (premi Salvador Espriu), Apoteosi
del cercle, Mula morta i El benestar (Flor Natural als Jocs Florals de
Barcelona). És autor de les novel·les L’extinció (Premi Documenta),
Sara i Jeremies (Premi Ciutat de Palma), La pell i la princesa (Premi
Josep Pla 2005) i Nit de l’ànima, així com de l’assaig sobre Gabriel
Janer Manila L’escriptura del foc. Col·labora regularment als espais
culturals i literaris dels mitjans de comunicació i des del desembre
de 2007 és director de la revista “Cultura”.

Què opina de les declaracions de l’Hèctor Lòpez Bofill segons les
quals les crítiques literàries negatives d’obres de literatura
catalana són un acte antipatriòtic?
Que jo sàpiga, l’Hèctor no ha dit mai això. El que sí va denunciar és
que existeixen alguns crítics literaris -no tots, per sort– que
mostren una curiosa insistència a retratar la literatura catalana com
una literatura pobra, petita i carregada de mancances de tot ordre,
quan la realitat és justament la inversa: es tracta d’una literatura
tan rica, potent i plural com qualsevol altra literatura nacional
europea, cosa que encara té més mèrit si tenim en compte la situació
de persecució i ofegament polítics que ha patit durant molts d’anys. I
aquest retrat denigratori i desmoralitzador de la literatura catalana
que tant difonen aquests crítics té o pot tenir una lectura política,
com gairebé tot a la vida, per altra banda. Sobretot, quan els veus
que se’ls cau la bava amb el primer escriptor en castellà que els
posen al davant, fins i tot quan són escriptors inferiors a d’altres
que escriuen en català.

Per què van triar el terme imparables per definir o aglutinar a un
grup d’autors del qual vostè afirma ser-ne part?
És que no el vam triar! La història ve de quan l’Hèctor va guanyar el
premi Josep Pla amb la novel*la L’últim evangeli: quan va pujar a
recollir-lo, tot eufòric, va dir que el dedicava als seus companys de
generació perquè estàvem imparables, com podia haver dit qualsevol
altra cosa. Però després la parauleta va fer fortuna i els següents
dies tota la premsa cultural parlava d’aquests imparables, de qui
eren, de qui no eren… Sobretot, al començament ens ho deien amb
ironia, per riure-se’n de nosaltres: mira, els imparables, he he, i
per amunt i per avall. Per això va arribar un moment que, en vista de
la insistència, vam decidir fer-nos nostra la paraula. També hi va
haver força conya per part nostra, en tot plegat.

La noció de grup o de generació literària, no creu que no té sentit en
un món tan individualista com l’actual i que no és més que una
estratègia de promoció?
Et remeto a la resposta anterior: mira si en teníem, d’estratègia, que
ni tan sols se’ns havia passat mai pel cap de formar cap mena de grup,
i al final vam acabar formant-lo. Ara, tens raó en què com a grup, si
teníem una cosa en comú, era precisament l’individualisme. I no sé si
la cosa tenia gaire sentit, però, veient les reaccions que vam arribar
a produir, tant a favor com en contra, algun en devia tenir. Com a
mínim, crec que vam recordar al personal que la literatura, i la
cultura en general, també són temes vius i sensibles de debat i
discussió. I que algunes idees que alguns donaven per sobreenteses
sobre la cultura i la literatura catalanes podien ser, també, posades
en entredit.

La seva carrera literària va iniciar-se amb la poesia. Com es que va
decidir-se a escriure novel*la? A nivell personal i creatiu, què li
aporta una i què li aporta l’altra?
A mi m’agrada repetir una cosa que deia T. S. Eliot, i és que
segurament un dels motius que ens empenyen a escriure és el desig
d’imitació. És a dir, la voluntat d’intentar escriure alguna cosa
capaç de deixar en els altres una impressió tan intensa com la que tu
has rebut com a lector dels llibres que més t’han importat. Dit d’una
altra manera, estic convençut que, entre d’altres motius, escric
perquè llegesc. I, com a lector, ho sóc tant de poesia com de
novel·la, de manera que trobo natural treballar tots dos gèneres, per
bé que són molt diferents en molts aspectes. La novel·la és un
instrument que respon a una necessitat humana, que és la de contar
històries, i que ens les contin. La poesia, per la seva banda, és
l’àmbit en què l’escriptor té ocasió de mantenir una relació més
tensa, més exigent i més rica amb el llenguatge, que al cap i a la fi
és l’única cosa que té, l’única amb què pot comptar. Sempre dic que,
en literatura, tot comença per la poesia: algú que negligeixi la
poesia, o que la menystingui, mai podrà ser un bon escriptor.

Què va significar per la seva carrera literària haver guanyat el Premi
Josep Pla amb La pell i la princesa?
Doncs el que solen significar els premis: una mica més de projecció i
de visibilitat per al llibre en qüestió, que sempre vénen bé. Ara, en
el cas en particular del Josep Pla, reconec que és un premi que em va
fer una il·lusió especial: la nòmina d’obres i autors que l’han
guanyat és realment impressionant, i fa respecte tenir l’ocasió
d’afegir-t’hi.

A Nit de l’ànima, el protagonista prové de la burgesia catalana que
s’omple la boca amb el mot Catalunya, però que la història ens
demostra que no han tingut mai recança en vendre-la per un plat de
llenties. Aquest retrat ha estat inspirat per algunes persones en
concret?
La veritat és que no, però, mirat a l’inrevés, segurament no costaria
gaire trobar algú que s’assemblés als personatges de la novel·la…

Com a mallorquí, no li genera problemes a Mallorca i a les Illes
Balears el fet d’estar treballant a Catalunya i més exactament per a
la Generalitat?
Doncs la veritat és que això no m’ha generat cap mena de problema a
Mallorca, i tampoc no veig per què hauria de fer-ho.

Des de Catalunya, moltes vegades es percep certa hostilitat dels
balears vers els catalans i Catalunya, però són molts els balears que
venen a Catalunya a provar de tenir èxit en disciplines artístiques i
culturals. D’altra banda, també es percep que una part de la societat
balear espera que siguem els catalans qui solucionem els seus
problemes nacionals. A què creu que és deguda aquesta relació amor-
odi?
Vaja, veig que tens una percepció una mica dura d’això que en dius “la
societat balear”, una cosa que, sigui dit de passada, no existeix,
però bé, això seria un altre tema. Pel que jo en sé,
l’anticatalanisme, a les Balears, és afortunadament residual, i
aquesta hostilitat a la qual fas al·lusió és una rèmora antiga i força
superada. Per altra banda, efectivament existim alguns illencs que
“venim a provar de tenir èxit” a Catalunya, de la mateixa manera que
també conec força catalans que viuen i treballen a Mallorca, a plena
satisfacció de totes les parts. Finalment, t’asseguro que no conec un
sol mallorquí (o menorquí, o eivissenc) que estigui esperant que els
catalans solucionin providencialment els seus problemes de cap tipus,
però vaja, de tot hi deu haver per aquests móns de Déu.

Suposo que el fet d’haver rebut amenaces a les Illes Balears per haver
defensat la unitat de la llengua catalana deu haver estat una situació
dolorosa. Va rebre suport per part de la classe política i els
estaments culturals i institucionals balears?
Més que dolorosa, va ser una situació molt desagradable. Per sort,
però, la genteta que em va amenaçar, com et deia abans, és totalment
residual i no pinta res. I sí, en el seu moment vaig rebre el suport,
en públic i en privat, de tots els partits polítics i del Parlament
balear, així com d’una pila de persones i entitats tant de Balears com
de Catalunya, que aprofito per tornar a agrair.

Quin balanç fa de la participació de la literatura catalana com a
convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007 ara que ja
ha passat i que s’ha fet publica la quantitat de diner públic que s’hi
va invertir?
Doncs un balanç positiu, en la mesura que es va acomplir amb allò que
es pot esperar d’una invitació d’aquestes característiques, que és
aprofitar un aparador, un espai privilegiat de projecció exterior, ni
més ni menys. Això sí, el que no es podia esperar de Frankfurt, com
sembla que feien alguns, era que fos la solució als problemes interns
de la nostra cultura. Pel que fa a la quantitat de diners invertits,
em sembla del tot raonable. No sé per què hi ha gent que
s’escandalitza tant quan es gasten diners públics en cultura catalana
i no diuen ni piu quan es destinen quantitats molt més altes a
d’altres qüestions que ni són tan importants com aquesta ni ens
concerneixen de manera tan directa.

Entrevista realitzada per Montserrat Terrones, llicenciada en
Humanitats i Documentació i blocaire a l’indirecte!cat.

jadelljpgPoetes de capçalera: Joan-Elies Adell

Vaig tenir el primer contacte amb la poesia d’aquest poeta vinarossenc, Joan-Elies Adell (1968), amb el recull “A curt termini” (1997, premi ciutat d’Elx). Em van donar la impressió de ser uns poemes molt fins i contundents, carregats d’imatges duradores, alhora que el poeta se m’apareixia amb una gran capacitat creativa i un gran domini del llenguatge. El mateix recull informava que l’autor havia guanyat dos premis poètics amb “La matèria del temps” (premi Grabriel Ferrater, 1994) i amb “Oceà immòbil” (premi Benvingut Oliver a Catarroja, 1995). Ja per costum m’agrada seguir de ben prop la trajectòria literària dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, òbviament  per afinitat lingüística i ciutadana, i perquè crec que les nostres terres conjuntament tenen molt a dir en la cohesió de la cultura comuna, tan dividida administrativament i social. L’Adell ha continuat guanyant premis poètics d’importància amb “Un mateix Cel” (premi Jaume Bru i Vidal, 2000), amb “Encara una olor” (premi Alfons el Magnànim, 2003) i el més recent a Santa Coloma de Gramenet.
Joan-Elies Adell és el nostre “imparable”. El nom Imparables agrupa un conjunt de poetes i escriptors joves ambiciosos amb talent, i d’arreu de la nació catalana que creuen fermament en un mateix concepte literari. El va formular per primer cop l’Hèctor López Bofill en guanyar el premi Josep Pla de narrativa el 2003, quan amb entusiasme va pronunciar la cèlebre frase: “Som una generació imparable”. En un primer moment, aquest nom agrupava exclusivament els literats més joves: Forcano, Bofill i Alzamora, nascuts tots tres als anys 1970, ja que no havien rebut cap influència del franquisme. Posteriorment, després d’haver causat una enorme polèmica en els ambients literaris amb una sèrie d’argumentacions crítiques contra la influència del noucentisme en la literatura catalana (especialment de Josep Carner), es va publicar una antologia a cura de Sam Abrams i Francesco Ardolino amb el seu nom de conjunt, la qual incloïa un didàctic pròleg, Contra la insignificança , que ens descobria els seus veritables ideals que els unia.  Els escriptors considerats Imparables són: Susanna Rafart (Ripoll), Lluís Calvo (Saragossa), Isidre Martínez Marzo (València), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Maria Josep Escrivà (Gandia), Manuel Forcano (Barcelona), Sebastià Alzamora (Llucmajor), Txema Martínez Inglés (Lleida) i Héctor López Bofill (Badalona). La vida del grup ha destacat pel virtuosisme i per la polèmica. Tots ells han aconseguit nombrosos premis literaris de prestigi , que dignifiquen la seua obra i  personalitat.

“Un matí qualsevol”

Em desperto amb la impressió d’haver
passat la nit en blanc. Ja és de matí
tot i notar l’hermètica insistència
de les parpelles. Em torno a refugiar en el son.
Sento, però, els pensaments vacil·lants,
a punt d’esclatar. Sé que és la marca recent
d’un estrany tatuatge que em neguitejarà
al llarg del dia. També sé positivament
que ja no em tornaré a adormir. El silenci
em diu que hi ha coses pendents. Coses sense
veritable importància. Aquests raigs de sol
resplendents i tendres em parlen també.
¿Per què és tan bonic aquest matí de setembre
quan hi ha records embriacs que la memòria
impedeix de compartir? Estiro les cames fora del llit.
Poso els peus a terra mentre miro ben fixament
les formes estranyes dels dits descalços.
Hi entreveig, gairebé a desgrat, fragments
d’una realitat que sobreviuen a la intempèrie.
Afegir-hi un comentari
Vull llegir la resta de l’article

Imparables
26 / desembre / 2008

images-2Són gent sospitosa i rebuscada, els poetes. Si algú de tan notable gremi em llegeix ha de saber que no ho dic per ell, és clar; però ben probablement coincidirà amb mi en què l’afirmació és certa de la majoria dels altres poetes. Això sembla el més semblant a un consens que pot donar-se entre els lírics de tota mena: no és un consens constructiu, certament, però sí divertit, i d’això intentaré parlar, despreocupadament.

Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.

He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.

Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.

Enviat per Emili Morant a 01:02

El blog d’Emili Morant “La vida diferida”

Imparables?

Març 2, 2009

IMPARABLES?

[Dijous, 3 de març de 2005. Setmana del llibre en català. Drassanes. Barcelona.]

Vam assistir a un combat de boxa entre tres grafòmans i dos poetes. “A la meva esquerra”, deia un moderador que semblava un periodista d’esports, “Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill i Manuel Forcano”, i afegia per a cada un d’ells una tirallonga de premis dels més institucionals i florits del país. Aquests eren els subversius. “A la meva dreta”, deia després, “Albert Roig i Enric Casasses”. Aquests representava que eren els tradicionals. Qui havia organitzat aquell acte no sabia gran cosa de poesia però molt de màrqueting. “Canons contra el cànon o sisplau, no em toqueu la tradició” va ser la pregunta inicial. Sebastià Alzheimer, molt elegantment, no va cedir la paraula al seu rival Albert Roig, que en aquell moment encara estava sol.
“Tot això ho vaig començar jo”, va dir Sant Sebastià. Així arrancaven a parlar els Imparables, que es presenten com el relleu generacional de la pobra, trista, dissortada literatura catalana. Érem allà per veure com defensaven els seus postulats en directe i ens van confirmar la idea que ja en teníem:

Els Imparables NO representen la nostra generació ni cap altra
NI pels seus dogmes teòrics
NI pel seu discurs eteri
NI pels padrins Porcel, Palol, Bru de Sala i Margarit, als quals “fan gràcia” (Piera dixit)
NI sobretot pel seu aspecte de trepa que fa la pilota al mestre de manejament global d’ESADE i que no passa de comercial farmacèutic
NI molt menys encara per com van desaprofitar l’ocasió de demostrar quina és la diferència entre ser imparable i ser maleducat

Els Imperdonables s’enfrontaven com a col•lectiu a dos poetes dels més lliures i trencadors que hi ha. Algunes perles d’aquella jornada antiesportiva:

– Albert Roig cita un “nyap il•legible” del pròleg de l’antologia dels Infumables, suposadament un postulat estètic. Ningú no entén res. Quan busca el nom de l’autor, aquest surt d’entre el públic, esgarrapa el micro i s’arrenglera amb els seus amics de classe. Deixa anar una parrafada igualment incomprensible, desoint el Roig, que li demana que parli clar i català. Res a fer. Després de xerrar, el tal subjecte, Francesco Ardolino, se’n va a fer un volt per les parades de llibres, sense quedar-se a escoltar possibles rèpliques, tal com ho hauria fet un déu o algú en possessió de la veritat suprema.
– Manuel Alaforca ens obre el seu cor i ens confessa que a ell li interessa molt més l’impacte de certes metàfores que la llengua. Típic comentari d’algú que potser ha llegit molt però que no ha entès res de res. Pobre Casasses, quines angúnies ha de passar per intentar que els entri a la closca que per fer una bona metàfora i que l’entengui tothom el que s’ha de saber és molta llengua. De 1r d’ESO.
– Roig continua intentant que els Impronunciables concretin. Ell reivindica Miquel Bauçà i Blai Bonet com a exemple de qualitat poètica. “Vosaltres qui reivindiqueu?”, els pregunta. Silenci. “El Margarit és bo o no és bo?”, els burxa. Cap dels tres Impúdics es va mullar. Darrere nostre, algú va deixar anar: “Judes!”
– Hèctor Bonfill acusa: “És que vosaltres dieu una cosa i després us arronseu…”. El Casasses es crispa: “Qui? Nosaltres ens arronsem?”. “Bé, cadascú s’ho sap”, s’arronsa el Bonfill.
– Etcètera.

L’última dels Imberbes és un llibre que es diu Dogmàtica imparable, amb un monstre de tres caps a la portada estil pel•lícula del Harry Potter.

I EN CANVI NOSALTRES ESTEM CONTRA QUALSEVOL DOGMA

El manifest dogmàtic diu que s’han de “desmantellar tòtems”, que cal un “canvi de déus” i que “el galop dels cavalls porta el ressò d’una nova alba, la nostra”

I EN CANVI NOSALTRES DIEM QUE VOLEN DESMUNTAR TÒTEMS PER TOTEMITZAR-SE ELLS, QUE SÓN MÉS ARROGANTS QUE ELS DÉUS QUE VOLEN SUBSTITUIR I QUE “EL GALOP DELS CAVALLS…” ÉS UNA FRASE RÀNCIA I D’UN ESTIL PÈSSIM.
I NOSALTRES, DE LA MATEIXA EDAT QUE ELLS PERÒ MAI DE LA MATEIXA GENERACIÓ, JA EN TENIM PROU DE SENTIR COLLONADES.

Marina Espasa
Carles Gilabert
Cesc Martínez
Bego Ricart
Victor Verdú

GANADOR DEL PREMIO JOSEP PLA
Sebastiá Alzamora, de la generación de los ‘imparables’

Sebastià Alzamora. (EFE)

NOTICIAS RELACIONADAS
BARCELONA.- El poeta y escritor mallorquín Sebastiá Alzamora sigue los pasos de su compañero generacional Hector Bofill al haber ganado la última edición del premio Josep Pla de prosa en catalán, lo que confirma la irrupción de la llamada generación de los “imparables” en el panorama de las letras catalanas.

Cuando Bofill se proclamó vencedor del Pla hace dos años con su primera novela después de haber escrito varias obras de poesía, proclamó la divisa de esa nueva generación, autoproclamada de los “imparables”: esos jóvenes escritores tenían una idea mucho más ambiciosa de la literatura que la generación inmediatamente anterior, que se había caracterizado, a su juicio, por una mayor autocontención.

Con el advenimiento de este grupo de autores treintañeros, entre los que figuran además Manuel Forcano, Lluís Calvo, Ada Castells o Txema Martínez, “triunfó -en palabras de Bofill- el relato de la cotidianeidad tanto en la novela como en la poesía”.

Sebastiá Alzamora (Llucmajor, 1972) comenzó publicando con un libro que la crítica consideró de rara madurez: ‘Rafel’ (1994), un largo poema compuesto en 10 secciones y un final, conformado por 775 decasílabos, cuyo tema era la reflexión sobre la muerte de un amigo.

Delegado del Libro de la Generalitat

La obra de Alzamora continuó con otros libros de poemas como ‘Apoteosi del cercle’ (Apoteosis del círculo, 1997), el libro narrativo de corte poético y experimental ‘L’extinció’ (1999) o su obra hasta ahora más celebrada, el libro de poemas ‘Mula morta’ (2001), que Sergio Gaspar ha traducido al castellano y publicado en su editorial DVD.

Tras una nueva novela, ‘Sara i Jeremies’ (2001), Alzamora, que durante años fue delegado del Libro de la Generalitat, bajo la administración de CiU, publicó ‘El benestar’, su último libro de poemas y primero enteramente escrito y situado en Barcelona, con el que el poeta volvió al poema en verso largo.

Alzamora ganó precisamente en 2003 la Flor Natural de los Juegos Florales de Barcelona, dotada con 8.000 euros, por el libro de poemas ‘El benestar’.

El autor mallorquín, que en la actualidad es jefe de Promoción Exterior del Instituto de Estudios Baleáricos, había sido mantenedor de los Juegos Florales entre 1997 y 1999 e hizo un resumen poético de 1999 en la edición de 2000.

“Els Imparables”
Estimat director:

images-1En aquelles cartes que et vaig escriure fa unes setmanes sobre la crisi de l’esperit europeu et parlava del paper de les élites i, en concret, dels poetes que, segons opinaven alguns, calia situar en el vèrtex de l’élite intel·lectual. En el cas concret d’Alemanya (recorda que estem parlant d’entreguerres) fou remarcable el moviment que va estructurar-se entorn del poeta Stefan George, moviment es concebia a si mateix com una élite que havia de conduir Alemanya vers una vida millor, separant el que era bo i bell del materialisme contemporani.

Sense anar més lluny et diré que, per a Stefan George, el poeta era el “visionari” intuïtiu del qual fluïa la veritat, l’home que elevava la humanitat sofrent i caòtica a les cimeres d’una nova comprensió. I si això és d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar tampoc que, uns anys abans, en la jerarquització de gèneres del Noucentisme, també la poesia fos enlairada per damunt de tots els altres.

Abans, però, de fer una referència al Noucentisme, et diré que també a Itàlia trobem una altra concepció d’élite, paral·lela a la d’Alemanya, encara que amb una base diferent. Em refereixo a l’encapçalada pel poeta Gabriele D’Annunzio, el qual creia que els poetes tenien una importància primordial en la societat, atès que eren els legisladors reconeguts de la humanitat. També d’Annunzio professava el culte a la bellesa, però, en ell, aquesta creença no estava temperada per l’hel·lenisme de George. D’Annunzio sostenia que, en la seva recerca de la bellesa, el poeta estava per damunt de la moralitat ordinària. I, a diferència de George, estava influït també per aquell moviment literari que situava la bellesa en la raresa i en l’exageració, exageració el conduí a dramatitzar la degeneració dels seus personatges de ficció i fins a ser protagonista de remarcables excessos personals. Això no obstant. D’Annunzio creia que l’ordre (en això com D’Ors i els noucentistes) formava part de la bellesa.

La realitat és que algunes d’aquestes orientacions enaltidores de l’élite acabaren amenaçant el procés democràtic, i és significatiu que aquestes doctrines vagin ésser més fortes on més dèbil era aquest procés: concretament a Alemanya i a Itàlia. En aquest sentit, un dels nostres poetes contemporanis, Narcís Comadira, tal vegada fent una exageració (o potser dient la veritat pura i dura) ha dit que, en un sentit general, el Noucentisme fou un reformisme i no una revolució. Fins aquí cap problema, però el poeta afegeix que fou “un reformisme de signe feixistitzant, reformisme que, de fet, a Itàlia, a Alemanya i a Castella va donar feixismes. A Catalunya, ateses les seves característiques històriques, no el pogué donar, precisament per la falta de poder polític. El Noucentisme català va tenir poder però no va tenir el Poder. És a dir, no va tenir un Estat. El fenomen noucentista és, doncs, el resultat d’un desig d’Estat, d’una voluntat d’Estat. Això cal no oblidar-ho. I si a Catalunya el Noucentisme ha esta eficaç i en certa manera entranyable ha estat perquè mai no va aconseguir ser el moviment d’un Estat i, per tant, acomplir la seva putrefacció (tot Estat és sempre un estat de corrupció).” (Narcís Comadira, “Sobre el Mediterranisme: unes notes”, Quaderns d’Arquitectura, setembre 1982).

Lluny de mi, però, afirmar que d’aquesta concepció elitista que situa els poetes en el vèrtex de la regeneració intel·lectual n’hagi de sortir necessàriament un moviment de signe feixistitzant. De fet, admiro massa els poetes (com a representants d’un col·lectiu sublim que fa unes coses que jo som absolutament incapaç de fer) per a pensar això, però d’alguna manera m’hi ha fet pensar la força mediàtica amb la qual ha emergit a Barcelona aquest conjunt de poetes que, autoqualificant-se com “els imparables”, acaben de publicar no sols un llibre, ans també un manifest “Contra la insignificança”, que obre l’antologia i en el qual es poden llegir frases com “que s’apartin els taxidermistes de la llengua i de l’estil: nosaltres fecundem el que ells volen mort”. Vaja, que el manifest, que no té pèrdua, m’ha semblat una epifania de la qual en sentirem parlar.

Si França va tenir, doncs, els seus “poètes maudits”, encara que aquests mai no van intentar de formar colla, nosaltres tenim, doncs, els “imparables” els quals, pel que sembla, sí que n’intenten de fer. I a més, s’erigeixen ells mateixos en representants d’un moviment (i potser fins d’una generació) que vol fer història.

No deixa de ser curiós tot això perquè, com ha observat Julià Guillamon (La Vanguardia “Culturas” 23/6/04), els mateixos imparables no són poetes inèdits o autoeditats, ans publiquen normalment i reben premis. Així i tot ataquen el model editorial que, segons ells, fomenta la mediocritat i sufoca l’autèntica creació (hi estic d’acord, bravo!). Tanmateix resulta curiós que, alhora, insultin el públic, al qual neguen la capacitat d’elecció, cosa que fan, evidentment, sense distingir entre diferents nivells de lectors, actitud aquesta que – i la frase és de Guillamon, no meva – “en sus vértices más peligrosos, esta crítica lleva a una negación de los valores de la democracia y a una proclama en favor de la restauración de una aristocracia de la cultura”. En definitiva, que retornem al Noucentisme, retornem a d’Ors, si és que no ho fem a d’Annunzio, o a Stefan George.

Tot i els grans valors que ben segur deu revestir l’obra d’aquests poetes imparables (ja t’he dit, amic director, que jo, el valor, en els poetes, el dono per suposat), m’ha fet gràcia el comentari que, al respecte, ha publicat el meu antic professor Jordi Llovet: “Per això sobta enormement que, a aquestes altures, quan ha quedat més clar que mai que els novel·listes i els poetes, tots intel·lectuals, en un sentit residual i heroic del terme, tendeixen, escèpticament i potser amarga, a quedar-se prou callats a casa, treballar silenciosament i esperar que el saeculum ofereixi un rendiment a la seva gesta purament i dignament simbòlica – improbable llavor d’un horitzó verament nou per a la història -, surtin quatre o nou poetes del país, s’apleguin en un manifest comú ple de barbaritats i incongruències (‘som el present; som premoderns’, cosa que indica una idea molt prima de la història literària més recent; ‘no som artesans!, cosa que arruïna una de les bases més indiscutides de tota la idea de l’edificació literària, que diu que l’art de la literatura és exactament una ars, com una tècnica, tekhné per als grecs savis), llancin proclames oportunes més pròpies d’especialistes en el marquèting que de pacients treballadors del bon llenguatge, i es facin editar una antologia quan es troben tots encara en unes beceroles que trontollen: hi ha versos bons, en aquest llibre, però n’hi ha molts que espantaran acadèmics i profans”.

S’ha aixecat la veda, amic director!

Imparables
Imparables és un grup de poetes catalans format per:
Joan-Elies Adell
Sebastià Alzamora
Hèctor Bofill
Lluís Calvo
Maria Josep Escrivà
Manuel Forcano
Txema Martínez Inglés
Isidre Martínez Marzo
Susanna Rafart
El nom s’atribueix a unes declaracions d’Hèctor Bofill que, en rebre el premi Premio Josep Pla de narrativa de 2003 hauria dit “Som una generació imparable!”.
[edita]Antologies

Imparables. Una antologia (2004) Proa
Dogmàtica imparable: abandoneu tota esperança (2005) Esfera dels llibresimages

Probablement dins el món literari català, el dels poetes és el més intens i vital i compromès i conflictiu. El debat ‘La poesia catalana ahir i avui’, organitzat per la Setmana del Llibre en Català de Barcelona dijous passat, va posar de manifest el contrast d’unes actituds literàries i personals irreconciliables. A una banda de la taula es van situar els autodenominats ‘Imparables’, amb Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill i Manuel Forcano, joves que volten els trenta anys i que acaben de publicar conjuntament ‘Dogmàtica Imparable’ (L’esfera dels llibres). A l’altra banda, Enric Casasses i Albert Roig, poetes amb l’obra consolidada. Hi faltava Dolors Miquel, que tenia la grip. Hi havia molta expectació entre el públic, la majoria del qual ja estava posicionat d’entrada.

El debat va ser ple d’atacs i contraatacs, de retrets dels uns i dels altres. Es van apuntar moltes idees, però no es va aprofundir en cap. Van discutir sobre els cànons i la tradició, sobre la superació de la postmodernitat o la inexistència d’aquesta postmodernitat, sobre antologies, sobre la llengua, sobre el ‘vedettisme’ dels Imparables i la seva relació amb els mitjans de comunicació, sobre la bel·licositat de l’obra poètica. I si una guerra de citacions, sanguínia i vitriòlica, va tancar l’acte, al començament Carner va tornar a ser el protagonista.

El moderador, Ricard Ruiz, encetava el debat amb aquesta pregunta: Canons contra el cànon o, si us plau, no traïm la tradició? Sebastià Alzamora va obrir el foc atribuint la pregunta a la polèmica que ell va provocar a les planes del diari Avui el 2003, quan ‘vaig qüestionar, alguns diuen atacar, l’obra poètica de Josep Carner i de retruc el llegat cultural i literari del Noucentisme i vaig titllar de ‘nyap il·legible’ el llibre ‘Nabí’’. Per Alzamora ‘això no és trair la tradició, sinó que és una cosa normal i saludable. Algú em va dir:No saps el que has fet! I jo espero que la literatura catalana sigui prou sòlida i prou rica per poder fer això, triar’. Albert Roig va contestar: ‘Pegar Carner no té cap originalitat. Ja es feia a la postguerra, ja ho van fer Riba i Espriu. I deprés només el defensava Gabriel Ferrater, i a través d’ell Salvador Oliva i d’altres. I vosaltres ara reivindiqueu Espriu. Això és tornar enrera’. Va respondre Hèctor Bofill: ‘No tornem enrera, això és un moviment pendular. Carner representava l’estètica dominant als anys vuitanta i noranta, els anys de l’estovament, polític i literari, de la poesia de la correcció, de la nitidesa formal, de la merenga poètica, sense arribar al fons’. Casasses va saltar: ‘No l’has llegit!’ I Hèctor Bofill va reconèixer que no ho havia fet en profunditat, i que no va tenir més remei que llegir-lo a la universitat. Més endavant Casasses diria: ‘No sé d’on treus que Carner era el cànon als vuitanta i noranta, jo no me’n vaig adonar’.

Encara sobre el cànon, però més enllà de Carner, Manuel Forcano va dir que estava a favor de les canonades contra el cànon, ‘no per esbentrar-lo, sinó per ampliar-lo. Alguns escriptors no m’han acompanyat mai i són del cànon i d’altres que m’han acompanyat ni tan sols són catalans. El cànon me’l faig jo’. Casasses va aprofundir en el tema: ‘La tradició és internacional i sempre ho ha sigut. Els poetes que només llegeixen en el seu idioma acostumen a ser dolents. A mi m’interessa la poesia, no m’interessa la cultura tal com s’entén avui en dia, està a l’altre bàndol, és l’enemic. Quan anava a l’escola era conscient que gran part del que m’ensenyaven era una mentida i ara continua igual. L’art és l’expressió profunda de l’individu i no està sotmès a cap correcció política ni cànon’.

També el concepte postmodernitat va trepitjar ulls de poll. Al maig del 2004 va sortir una antologia dels Imparables a cura de Sam Abrams i Francesco Ardolino (Proa). Aquest últim, en l’epíleg, parlava de que aquella antologia era el primer intent programàtic per trobar una sortida al pantà de la postmodernitat i assegurava que els Imparables eren ‘la resposta etiològica a una epidèmia que amenaça ja no sols uns autors al voltant dels trenta anys sinó tots els escriptors en activitat en aquest començament de mil·lenni’. (Etiologia: Branca de la medicina que estudia les causes de les malalties). Roig va preguntar a quina epidèmia es referia. Ardolino, present entre el públic, va saltar explicant el concepte de postmodernitat i dient que no entenia com a Catalunya era tan difícil que s’entengués i s’acceptés aquest concepte. Els Imparables acusen els poetes anteriors a ells de postmoderns i, per contra, ells s’autodenominen premoderns. Primer Casasses va afirmar que ell no hi creia pas en el concepte de postmodernitat: ‘Les avantguardes van trencar amb el Romanticisme i no és clar que aquest procés s’hagi aconseguit del tot encara’. Després diria: ‘Jo no sóc postmodern sóc postantic. I vosaltres que us dieu premoderns, què fareu quan arribi la modernitat, quedareu parats’.

Sobre la llengua, uns i altres també tenen divergències. Bofill s’identifica amb el missatge més que amb la llengua. I Roig li diu:’Vosaltres sou programàtics, i no ho entenc, per a mi el que és important és el sistema’. Llavors respon Alzamora: ‘Els programes són per saltar-se’ls. I sobre el tema de la llengua, crec que s’ha concedit una importància excessiva al domini de la llengua. La llengua és bàsica, però això es trasllada a l’àmbit de la literatura com a judici de valors. El domini de la llengua és el punt de partida’. I Forcano completa: ‘Cadascú escriu com li raja i jo no imposaria res. Per a mi l’impacte de la metàfora és més important que la giragonsa’. Casasses hi va tornar: ‘Per escriure una cosa senzilla, clara, amb l’impacte de la metàfora es necessita el domini de la llengua’. Llavors va dir incrèdul Alzamora: ‘Veus com no ens escoltes! Això és el que hem dit’. I Casasses, empipat, va donar un cop de puny a la taula. La tensió era molt alta.

El moderador va canviar de tema, els va fer parlar de l’impacte que els Imparables han tingut als mitjans de comunicació. Alzamora va defensar que aquesta atenció que havien tingut per part dels mitjans no era gens prevista. Casasses semblava en aquell moment conciliador, però no del tot: ‘No hi ha cap problema en que una penya foti soroll, ja està bé. El rebombori dels ‘imperdibles’ m’agrada, ara, hi ha hagut aquest estiu passat tot una sèrie d’articles a l’Avui com si els poetes d’aquesta generació fossin ells i ningú més, com si s’estés preparant la selecció nacional i mundial de poetes. Era com si haguéssiu d’arreglar-ho tot. I tu, Bofill, com si la poesia anterior a tu no fos res més que ‘volutes i encenalls’’.

Albert Roig va parlar de com escriptors de la generació del setanta, com Palol, Porcel, Bru de Sala o Piera s’havien abocat als Imparables i també havien relegat els altres. Llavors va aparèixer Josep Piera entre el públic: ‘Per alusions demano la paraula: I amb vosaltres també ens vam abocar, però cada cosa té el seu temps. Els anys passen, ara veiem una altra gent, ens fa gràcia. Ara bé, per a mi tan graciosos són els jocs verbals d’en Casasses com les metàfores orientals d’en Forcano’.

El debat anava arribant als minuts finals quan Hèctor Bofill va fer una de les seves sentències: ‘Sí, els Imparables som una amenaça. Per alguna raó, la nostra poètica suscita polèmica. Jo crec que a la literatura catalana li ha faltat belicositat, en Casasses diu que la belicositat és una actitud individual, però nosaltres tenim una belicositat política, antireligiosa…’ Casasses va respondre: ‘Aquesta belicositat ja es donava en el llenguatge de manifest de Papasseit i el Dadà, és el mateix cercle de fa cent anys. Que no hi ha belicositat contra el poder, antireligiosa a la literatura? Belicositat antireligiosa de Joan Brossa: A l’església catòlica espanyola li deia ‘Aquesta activitat d’ensenyar els altres / Aplica-te-la, porca, a tu mateixa’.

I Casasses va continuar: ‘La poesia és espiritual, mai religiosa’

Bofill: ‘Doncs Carner era religiós’

Casasses: ‘Era catòlic, però era més poeta’.

I Casasses visiblement irritat es va treure una fulla de paper i va citar una frase de Joan Fuster, del pròleg del llibre ‘Les decapitacions’ de Pere Quart (Proa, 1978): ‘És un punt que encara no he entès: la fòbia al Noucentisme de les criatures universitàries de les darreres fornades, que, al capdavall, són cagallonets noucentistes amb mala consciència’.

Llavors Alzamora va contraatacar amb uns versos de Bartomeu Fiol: ‘El problema més greu d’aquest país / —com el de tants d’altres— / és la munió de fills de puta / infantats per tantes mares santes’.

L’última paraula la va tenir en Casasses: ‘En rotllos autobiogràfics no m’hi fico’ li va respondre a Alzamora. I va sentenciar, citant el títol del llibre de Bartomeu Fiol: ‘Tot jo és una exageració’.