Imparables. Article de Josep Maria Quintana

Març 2, 2009

“Els Imparables”
Estimat director:

images-1En aquelles cartes que et vaig escriure fa unes setmanes sobre la crisi de l’esperit europeu et parlava del paper de les élites i, en concret, dels poetes que, segons opinaven alguns, calia situar en el vèrtex de l’élite intel·lectual. En el cas concret d’Alemanya (recorda que estem parlant d’entreguerres) fou remarcable el moviment que va estructurar-se entorn del poeta Stefan George, moviment es concebia a si mateix com una élite que havia de conduir Alemanya vers una vida millor, separant el que era bo i bell del materialisme contemporani.

Sense anar més lluny et diré que, per a Stefan George, el poeta era el “visionari” intuïtiu del qual fluïa la veritat, l’home que elevava la humanitat sofrent i caòtica a les cimeres d’una nova comprensió. I si això és d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar tampoc que, uns anys abans, en la jerarquització de gèneres del Noucentisme, també la poesia fos enlairada per damunt de tots els altres.

Abans, però, de fer una referència al Noucentisme, et diré que també a Itàlia trobem una altra concepció d’élite, paral·lela a la d’Alemanya, encara que amb una base diferent. Em refereixo a l’encapçalada pel poeta Gabriele D’Annunzio, el qual creia que els poetes tenien una importància primordial en la societat, atès que eren els legisladors reconeguts de la humanitat. També d’Annunzio professava el culte a la bellesa, però, en ell, aquesta creença no estava temperada per l’hel·lenisme de George. D’Annunzio sostenia que, en la seva recerca de la bellesa, el poeta estava per damunt de la moralitat ordinària. I, a diferència de George, estava influït també per aquell moviment literari que situava la bellesa en la raresa i en l’exageració, exageració el conduí a dramatitzar la degeneració dels seus personatges de ficció i fins a ser protagonista de remarcables excessos personals. Això no obstant. D’Annunzio creia que l’ordre (en això com D’Ors i els noucentistes) formava part de la bellesa.

La realitat és que algunes d’aquestes orientacions enaltidores de l’élite acabaren amenaçant el procés democràtic, i és significatiu que aquestes doctrines vagin ésser més fortes on més dèbil era aquest procés: concretament a Alemanya i a Itàlia. En aquest sentit, un dels nostres poetes contemporanis, Narcís Comadira, tal vegada fent una exageració (o potser dient la veritat pura i dura) ha dit que, en un sentit general, el Noucentisme fou un reformisme i no una revolució. Fins aquí cap problema, però el poeta afegeix que fou “un reformisme de signe feixistitzant, reformisme que, de fet, a Itàlia, a Alemanya i a Castella va donar feixismes. A Catalunya, ateses les seves característiques històriques, no el pogué donar, precisament per la falta de poder polític. El Noucentisme català va tenir poder però no va tenir el Poder. És a dir, no va tenir un Estat. El fenomen noucentista és, doncs, el resultat d’un desig d’Estat, d’una voluntat d’Estat. Això cal no oblidar-ho. I si a Catalunya el Noucentisme ha esta eficaç i en certa manera entranyable ha estat perquè mai no va aconseguir ser el moviment d’un Estat i, per tant, acomplir la seva putrefacció (tot Estat és sempre un estat de corrupció).” (Narcís Comadira, “Sobre el Mediterranisme: unes notes”, Quaderns d’Arquitectura, setembre 1982).

Lluny de mi, però, afirmar que d’aquesta concepció elitista que situa els poetes en el vèrtex de la regeneració intel·lectual n’hagi de sortir necessàriament un moviment de signe feixistitzant. De fet, admiro massa els poetes (com a representants d’un col·lectiu sublim que fa unes coses que jo som absolutament incapaç de fer) per a pensar això, però d’alguna manera m’hi ha fet pensar la força mediàtica amb la qual ha emergit a Barcelona aquest conjunt de poetes que, autoqualificant-se com “els imparables”, acaben de publicar no sols un llibre, ans també un manifest “Contra la insignificança”, que obre l’antologia i en el qual es poden llegir frases com “que s’apartin els taxidermistes de la llengua i de l’estil: nosaltres fecundem el que ells volen mort”. Vaja, que el manifest, que no té pèrdua, m’ha semblat una epifania de la qual en sentirem parlar.

Si França va tenir, doncs, els seus “poètes maudits”, encara que aquests mai no van intentar de formar colla, nosaltres tenim, doncs, els “imparables” els quals, pel que sembla, sí que n’intenten de fer. I a més, s’erigeixen ells mateixos en representants d’un moviment (i potser fins d’una generació) que vol fer història.

No deixa de ser curiós tot això perquè, com ha observat Julià Guillamon (La Vanguardia “Culturas” 23/6/04), els mateixos imparables no són poetes inèdits o autoeditats, ans publiquen normalment i reben premis. Així i tot ataquen el model editorial que, segons ells, fomenta la mediocritat i sufoca l’autèntica creació (hi estic d’acord, bravo!). Tanmateix resulta curiós que, alhora, insultin el públic, al qual neguen la capacitat d’elecció, cosa que fan, evidentment, sense distingir entre diferents nivells de lectors, actitud aquesta que – i la frase és de Guillamon, no meva – “en sus vértices más peligrosos, esta crítica lleva a una negación de los valores de la democracia y a una proclama en favor de la restauración de una aristocracia de la cultura”. En definitiva, que retornem al Noucentisme, retornem a d’Ors, si és que no ho fem a d’Annunzio, o a Stefan George.

Tot i els grans valors que ben segur deu revestir l’obra d’aquests poetes imparables (ja t’he dit, amic director, que jo, el valor, en els poetes, el dono per suposat), m’ha fet gràcia el comentari que, al respecte, ha publicat el meu antic professor Jordi Llovet: “Per això sobta enormement que, a aquestes altures, quan ha quedat més clar que mai que els novel·listes i els poetes, tots intel·lectuals, en un sentit residual i heroic del terme, tendeixen, escèpticament i potser amarga, a quedar-se prou callats a casa, treballar silenciosament i esperar que el saeculum ofereixi un rendiment a la seva gesta purament i dignament simbòlica – improbable llavor d’un horitzó verament nou per a la història -, surtin quatre o nou poetes del país, s’apleguin en un manifest comú ple de barbaritats i incongruències (‘som el present; som premoderns’, cosa que indica una idea molt prima de la història literària més recent; ‘no som artesans!, cosa que arruïna una de les bases més indiscutides de tota la idea de l’edificació literària, que diu que l’art de la literatura és exactament una ars, com una tècnica, tekhné per als grecs savis), llancin proclames oportunes més pròpies d’especialistes en el marquèting que de pacients treballadors del bon llenguatge, i es facin editar una antologia quan es troben tots encara en unes beceroles que trontollen: hi ha versos bons, en aquest llibre, però n’hi ha molts que espantaran acadèmics i profans”.

S’ha aixecat la veda, amic director!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: